Hi havia una vegada una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.

Cada dia era més bonica, i la gelosia de la seva madrastra cada dia era més gran. Va arribar un dia que no va poder aguantar més i va ordenar a un servent que la portés al bosc i allí la matés. Però el servent era compassiu i al ser al bell mig del bosc li va dir a la Blancaneus que fugís i s´amagués.

La princesa va córrer, va córrer molt fins que no podia més i ja és feia de nit, tot d una va trobar una caseta

En aquella casa tot era molt petit, però molt bonic i net. Prop de la llar de foc hi havia una taula parada amb set plats molt petits i set tasses petites. A l´altra punta de l´estança hi havia set llits petits , un al costat de l´altre.

Al cap d´una estona van arribar els habitants de la caseta. Eren set nans que cada dia sortien a treballar a les mines d´or al cor de les muntanyes.

-Oh! quina nena més bonica! van dir molt sorpresos. Com deu haver arribat fins aquí?.

S´hi van acostar per admirar-la però amb molt de compte però ella es va despertar i es va espantar al veure que set nans l´envoltaven. Ells la van tranquil·litzar i aleshores ella els va explicar la seva trista història.

-Si vols cuinar, cosir i netejar per nosaltres- li van dir els nans- et pots quedar aquí i tindrem cura de tu per sempre..

Blancaneus va acceptar contenta. Cada matí sortia a la porta per acomiadar els nans que anaven a treballar.

Ells l´advertien:

-Vés molt amb compte. La teva madrastra pot descobrir algun dia que vius aquí i et pot voler fer mal.

La madrastra, que a més era una bruixa tenia un mirall màgic per a preguntar-li si hi havia alguna dona més bella que ella i un dia el mirall li va dir que la Blancaneus era la més bonica i que vivia a la casa dels nans del bosc.

Es va enfurismar tant que va decidir matar-la ella mateixa. Es va disfressar de velleta, i amb un cistell de pomes enverinades va creuar les set muntanyes i va arribar a la caseta dels nans.

Blancaneus, que sentia una gran soledat durant tot el dia, va pensar que aquella velleta no podia ser perillosa. La va convidar a entrar i va acceptar la poma que li oferia. Però amb la primera mossegada, Blancaneus va caure a terra com si fos morta.

Aquella nit, quan els set nans van arribar, la van trobar que no respirava, ni es movia. Van plorar amargament perquè se l´estimaven molt. Van vetllar el seu cos durant tres dies i continuava amb tota la seva bellesa, la cara blanca com la neu , el llavis vermells com la sant i els cabells negres com la nit. No es van veure en cor d´enterrar-la. La van ficar dins un taüt de vidre i la van dur al cim d´una muntanya propera i cada dia anaven a vetllar-la

Un dia un príncep, que passejava amb el seu cavall blanc la va veure i es va fer explicar tota la historia. Es va enamorar de la Blancaneus i va convèncer als nans que li deixessin emportar el seu cos al palau on volia adorar-la per sempre. Però quan van moure la caixa es van entrebancar i el tros de poma que la Blancaneus s´havia empassat es va despendre de la seva gola i es va despertar del llarg son.

Hi va haver un esclat d´alegria, els nans es van posar a saltar i a ballar mentre la Blancaneus se n´anava amb el príncep per a casar-s´hi.